ALBERT CALLS ENTREVISTA A JOAQUIM ARENAS i SAMPERA

Per a "La Clau"

“Cal pensar que l’educació,
a l’escola, no ho pot arreglar tot”

Joaquim Arenas i Sampera, mestre i pedagog nascut a Mataró, des de fa anys que viu a Premià de Mar. Vinculat a l’ensenyament i la difusió de la llengua catalana va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) de 1983 a 2003. També, va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2003 per la seva sostinguda tasca com impulsor de la llengua a l’escola i la catalanització del nostre sistema educatiu des del món cultural i cívic. Autor de diversos llibres, recentment acaba de publicar, amb Margarida Muset i Adel, La immersió lingüística. A Catalunya, un projecte compartit, editat per Eumo Editorial.

La llengua catalana gaudeix d’un bon estat o anem pel mal camí?
El català és una llengua forta i d’un gran prestigi arreu. El mal camí el farien aquells que no li siguin fidels. La fidelitat és bàsica. Parlar sempre en català a Catalunya i als Països Catalans és mantenir en bon estat la llengua.

La immersió lingüística, ha funcionat, doncs?
La immersió ha complert plenament la seva funció: fer aprendre la llengua de l’escola – la del país- a uns infants que no la parlen a casa. I això els ha permès poder inserir-se plenament en el model d’escola catalana en llengua , continguts i actituds model, per altra banda tan elogiat per les institucions europees.

Però alguna cosa es deu haver fet malament veient les darreres xifres de l’ús del català a Barcelona?
A l’escola d’ Educació Primària, no. A Secundària ja fa anys que en aquest i altres aspectes fonamentals és un campi qui pugui. Però cal pensar que l’educació, l’escola, no ho pot arreglar tot. Cal prestigiar la llengua, fer-la útil, que possibiliti el lleure: el teatre, els musicals, els jocs que es presenten amb les noves tecnologies. Són qüestions que costen diners. Una gestió raonada dels diners que hom dedica a l’augment de funcionaris i de nous càrrecs públics faria possible la normalitat del català en aquests àmbits.

Ensenyar la llengua a les escoles afavoreix la integració dels nous catalans? Els escolars parlen en català?
Si es fan les coses ben fetes, si hi ha un projecte pedagògic i un projecte lingüístic fet amb cap i peus, els nois i noies parlen català amb qui els parla català. La gràcia està en què parlar en català no s’acabi per a molts alumnes en sortit de la classe. Amb una gran implicació del professorat i molta voluntat, el català pot, i ha de ser la llengua d’escola.

En les converses, el castellà s’imposa al català, de qui és la culpa?
A primera instància dels qui es passen de llengua. “Sempre en català” ha de ser la consigna permanent de tot ciutadà d’aquest país. Ara, la responsabilitat darrera és dels que, tenint responsabilitat política, no atorguen a la llengua l’estatus i els mitjans per ser plenament el vincle més sensible de la nostra ciutadania.

L’ensenyament de la llengua i la cultura no ha anat paral·lel al dels valors?
Quan en un centre educatiu es treballa amb esforç, es vol una feina ben feta, la tasca escolar es desenvolupa en ordre, es vol l’excel·lència per tots els alumnes, es conrea el respecte a l’autoritat del mestre i tantes coses més, la qüestió de la llengua catalana i del seu ús i l’aprenentatge general de les altres llengües és la cosa més normal del món. Ara això demana dues coses, encara, implicació plena dels mestres i una gran comunicació i complicitat dels pares, que també és possible.

Quin és el camí a seguir de cara al futur?
Activar la consciència lingüística, no fallar en la fidelitat, estar orgullosos de la nostra llengua i “utilitzar-la sempre”. No renunciar mai a parlar en català. I protestar quan no som atesos en català. El futur és la tasca, l’esperança, però també la lluita sense defallença. No ens podem cansar d’estar cansats.

Es pot viure plenament en català, a la Catalunya del segle XXI?
En general i massa sovint, no. Però els qui hi podem col·laborar, és a dir els ciutadans, perquè aquesta situació canviï, i els que, des del poder, disposen de mecanismes eficients per aconseguir-ho, no fem allò que hem de fer.

Més enllà del Principat, la salut del català és bona… al País Valencià, a la Catalunya del Nord, les Illes o l’Alguer?
La salut del català no és bona enlloc. Hi ha situacions de malaltia greu i situacions de gravetat extrema, i no arreu és igual. Només caldria . . . Ara la recuperació és una qüestió social i política mentre no disposem d’un estat propi. Cada país de parla catalana ha de trobar el camí per al recobrament de la llengua sense perdre la consciència que tots formem part de la mateixa àrea lingüística, que tots parlem la mateixa llengua.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”?
Sí. Vaig tenir una sorpresa, ja fa temps. I va ser comprovar que cada setmana a casa es retalla la recepta de cuina que hi ha a la darrera pàgina de la revista.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A ALBERT JOAN MANENT

Per a "La Clau"

“Els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat”


Albert Joan i Manent va néixer a Premià de Mar i és jutge de pau a Cabrera de Mar des de fa 17 anys. Va recollir el testimoni d’un dels jutges de pau més veterans de Catalunya, Pere Rodríguez. A banda dels actes propis del jutjat, Manent ja ha celebrat més de 700 casaments.

Quines funcions té el jutge de pau avui en dia?
La guàrdia i custòdia dels llibres de registre, fer actes de conciliació i mediació i judicis de faltes. Però sens dubte, la part més vistosa i alegre són els casaments.

Hi ha alguns casaments que recordi de manera especial?
El d’un company de l’Ajuntament que es va casar gran i el del meu fill, que va fer-ho per l’església, però jo em vaig encarregar dels tràmits del llibre de família.

Com es preparen els casaments?
Hi ha un seguit de tràmits que cal seguir com els expedients, la declaració jurada, els dos testimonis... També és molt important fer una entrevista prèvia amb els nuvis i adaptar la cerimònia a les seves necessitats i desitjos, que no sigui una cosa freda.

Ser jutge de pau és vocacional?
Sí, vocacional i de servei a la comunitat. L’escullen els regidors cada quatre anys i el proposen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que és qui el nomena. El càrrec d’un jutge es passa a un altre. En el cas de Cabrera hi havia l’avi Pere, en Pere Rodríguez, tota una institució, que era molt gran i es volia retirar. Jo vaig fer-li de substitut i de bastó, per ajudar-lo i vaig acabar sent jo el jutge del municipi.

Com a jutge de pau han de fer d’altres activitats, però?
Sí, per exemple el que es coneix com a “deslinde”, que és intervenir per ajustar els límits d’un terreny quan els propietaris no es posen d’cord. O abans també s’havien de fer aixecaments de cadàvers de persones que havien patit morts traumàtiques, però ara ho fan els jutges de guàrdia. I això, entre d’altres coses.

També hi ha un jutge de pau auxiliar, no?
Està establert que n’hi ha d’haver dos, un titular i un substitut. A Cabrera de Mar la jutgessa auxiliar és l’Elisabet Plass. Sempre hi ha d’haver un jutge al municipi. En definitiva, els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat.

Manté contacte amb d’altres jutges catalans?
Sí, a través de l’Associació Catalana Pro Justícia i diversos actes que es convoquen amb les associacions gallega, basca o andalusa. A través d’aquests contactes els jutges ens podem instruir, reciclar i millorar les nostres mancances. En les trobades portem ponents a fer conferències, jutges de rellevància.

La conciliació serveix per alleugerir problemes a la localitat?
És una de les tasques més enriquidores. Som abans de les persones que jutges. També cal entendre que durant la conciliació s’ha de saber donar la volta als problemes i remenar per trobar la solució.

Jutge de pau i defensor del ciutadà, càrrec que tenen alguns municipis, són opcions compatibles?
A les ciutats no hi ha jutge de pau i s’ha creat la figura del defensor del ciutadà.

Amb la crisi ha augmentat la feina del jutjat de pau?
Sí que es nota. Hi ha més desnonaments, més reclamacions de deutes, més actes de conciliació i per força la feina ha anat a més.

Ha canviat molt la relació entre les persones als municipis de la comarca en els darrers anys?
Als pobles petits no. Continuem relacionant-nos més i aquest tracte permet més conciliacions que judicis. Al cap i a la fi, és millor conciliar.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”, ara que aquesta publicació fa 25 anys?
Quan el meu oncle es va morir, hi van publicar un escrit preciós glossant la seva figura. Era en Lluís Manent, un activista d’ERC. Textos com aquest arriben a les persones. De “La Clau” m’agraden els escrits de la Regina Ferrando i penso que la publicació és molt propera al ciutadà.

EL VALOR DELS NOSTRES ESPAIS AGRARIS

Publicat a "La Clau"

La Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró edita la revista “L’atzavara”, una publicació de divulgació científica. El passat mes de gener van presentar el número 17 centrat en ‘El valor dels espais agraris periurbans’, un tema que a la comarca ens hauria de preocupar força, perquè ens toca de manera directa.

Com es destaca a “L’atzavara”, en els darrers anys, els espais perirubans catalans han patit un declivi preocupant de la superfície, que s’ha arribat a reduir en un 61% degut a molts factors, com ara la industrialització, el creixement de les ciutats o la globalització dels mercats, entre d’altres aspectes. Per situar-nos, alguns d’aquestes zones al Maresme són les de La Tordera, Malgrat de Mar, Cabrera de Mar, Alella o les Cinc Sènies de Mataró.

En aquesta publicació s’hi recullen les conferències que diversos científics i tècnics van fer per a un seminari. S’hi tracten aspectes com ‘Els espais lliures de la regió metropolitana de Barcelona’, ‘Petjada ecològica, consum del territori com a recurs?’, ‘L’observatori del paisatge en el marc de la nova política de paisatge a Catalunya’, ‘Reflexions sobre la protecció de l’espai agrari. De Gallecs a les Cinc Sènies’, ‘L’estat de l’avifauna dels espais agrícoles a Catalunya i el cas concret de les Cinc Sènies’ o ‘El valor dels espais agraris periurubans’, entre d’altres.

Com es destaca en l’editorial de la publicació: “el motiu principal de la conservació d’aquests espais ha de ser la promoció del sector agrícola, que ha d’esdevenir econòmicament rendible com qualsevol altre sector econòmic”. D’altra banda, s’afegeix que l’agricultura dels nostres entorns urbans “ofereix un producte de proximitat que suposa un benefici per als consumidors, atès que és un producte fresc del qual podem fer un seguiment relativament fàcil del seu procés de producció i un control de la seva qualitat. També cal tenir en compte que tenim un rebost al costat mateix de casa”.

Tanmateix, d’altres valors d’aquests espais que s’esmenten són que “fan una valuosa funció d’esponjament del territori i de separació de poblacions, tot prevenint que esdevinguin una continuïtat urbana entre elles”.

En síntesi, aquesta publicació posa sobre la taula la importància d’aquestes parts del nostre país que fins no fa massa teníem molt més a l’abast i que malauradament han anat substituint-se per asfalt i construccions.

On està el Maresme verd i paisatgístic de fa pocs any? Cada vegada més en la nostra memòria. Conserven almenys més el que ens queda, com ens recorda “L’atzavara” amb el conjunt d’articles aplegats.

ABERT CALLS ENTREVISTA A JOSÉ LUIS GALLEGO

Entrevista publicada a "La Clau"

“La societat del futur serà sostenible o no serà”


José Luis Gallego (Barcelona, 1964), vinculat a Cabrils i al Maresme, és periodista ambiental i escriptor. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de divulgació ambiental, el darrer dels quals és ‘I això on va?. Guia pràctica del reciclatge’, una manual per a practicar la reducció i recollida selectiva dels residus domèstics que inclou propostes d’acció individual i una guia ràpida per resoldre els dubtes més comuns sobre el reciclatge. Col·laborador del programa de televisió “Els Matins”, de Josep Cuní i de “Julia en la Onda”, de Júlia Otero, a Onda Cero, és columnista en una llarga nòmina d’importants mitjans del país i ha rebut nombrosos guardons per la seva tasca, com el Premi Medi Ambient 2003 de la Generalitat de Catalunya.


El seu darrer llibre, ‘I això on va?’ està tenint molt bona acollida. Creu que això és degut al fet que la gent està molt preocupada pel nostre medi ambient?
Crec que cada vegada som més els que estem disposats a posar el nostre granet de sorra per millorar el nostre entorn, i la reducció i el reciclatge dels residus que generem a casa és una bona aportació en aquest sentit.

A la llar, majoritàriament, som conscients que cal reciclar o encara queda molt camí per recórrer, moltes assignatures pendents per a resoldre?
Hi ha una tendència positiva, però cal que siguem més els que reciclem i que ho fem millor. A Catalunya només reciclem el 34% dels residus urbans. En canvi un 80 % de la gent diu que recicla. Hem de fer avançar la primera xifra.

L’educació sol ser la clau del futur. A les escoles s’ensenya bé la importància dels temes relacionats amb el medi ambient?
No podem delegar l’educació en valors –i els temes mediambientals pertanyen a l’àmbit del civisme– als mestres. Els pares ens em de implicar en la formació dels nostres fills i el respecte a l’entorn és un hàbit que s’ha de treballar també a casa.

En síntesi, quines són les accions més fàcils que cal fer en la nostra vida diària per ajudar al medi ambient?
Reduir els nostres residus i, en tot cas, recollir-los a part. Estalviar aigua. Fer-ne un ús més eficient de l’energia. Moure’ns d’una altra manera, més lògica i raonada. Practicar un consum més responsable i respectar l’entorn natural, entre d’altres.

El canvi de temps que estem vivint en els darrers mesos ha de ser preocupant? Ho dic perquè, com tothom sap, ha fet molt de fred i no ha parat de ploure quan no fa massa encara patíem per la sequera?
No té res a veure el temps meteorològic amb el clima. Tot i així, si no actuem d’una manera més responsable amb el medi ambient i no reduïm les emissions (incloses les domèstiques) aquest planeta serà un lloc cada vegada menys confortable.

Tots els països estan entenent la necessitat de no malmetre el nostre planeta?
L’arribada del President Obama a la Casa Blanca es una esperança per a tots els que creiem que l’escalfament global es pot mitigar tot reduint les emissions de CO2. Ara ja hi som tots, amb la UE i els Estats Units al capdavant.

Vivim en una societat consumista. Aquest consumisme ens porta a la destrucció?
Hi ha una manera de consumir més responsable i compromesa amb el medi ambient, i cada vegada som més els que la practiquem. El consum eés el motor de l’economia. És quan actuem com a consumidors que podem canviar el món.

I com podem fer un consum més responsable que ens afavoriria a tots plegats?
Escollint, entre dues opcions, la que genera menys residus i aporta més valors ecològics. Premiant les marques que incorporen el compromís ambiental als seus productes. Evitant la compra compulsiva. Triant productes locals i evitant l’excés de bosses.

La societat del futur és ecològica i sostenible.
Serà sostenible o no serà. La crisi que estem vivint és només un avís. Si no prenem nota i corregim el rumb cap a la moderació anem del dret cap al penya-segat.

La nostra comarca ha viscut un gran creixement. S’ha harmonitzat amb l’atenció a l’entorn?
És evident que no. L’especulació urbanística ha actuat com un cuc barrinador al Maresme, malmetent el nostre patrimoni natural i paisatgístic. La façana litoral és un seguit de ciment. On són les maresmes que donaren nom a la comarca?

Al Maresme, doncs, en termes mediambientals que li cal?
Li calen governs locals més compromesos amb la defensa de l’entorn, que habilitin polítiques ambientals més decidides i valentes. I als ciutadans ens cal fer pinya per millorar la qualitat ambiental a partir del compromís individual. Hem d’entendre que som el que respirem i el que ens envolta molt abans que cap altra cosa.

Quin record o anècdota conserva en la memòria del setmanari “La Clau”?
El de un mitjà de comunicació local i a l’abast de tothom, que sempre acabes llegint quan vas a prendre un cafè o guardes torn a la perruqueria. I alhora una bona manera d’estar al dia dels serveis i els productes que tens més pròxims. Felicitats per aquest 25è aniversari.

POSAR ROSTRE AL NOSTRE PASSAT

Publicat a "La Clau"

El món iber, romà i medieval
a través d’una web didàctica

La preocupació per la preservació del patrimoni ha dut als maresmencs Josep Maria Rovira i Ferran Bayés a treballar en la creació d’una web didàctica en la qual s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic de Cabrera de Mar i de la comarca del Maresme.

Algunes de les imatges o recreacions virtuals del projecte van poder veure’s ja durant la passada Fira Iberoromana de Cabrera, però ara, finalment, es presentarà la proposta ja desenvolupada.

L’acte serà el proper divendres 27 de març, a les 19,30h, a Can Palauet, de Mataró, a càrrec del Dr. Joan Santacana, professor titular del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.
‘Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni’,
la web didàctica elaborada, forma part d'un projecte de recerca que Rovira està desenvolupant gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, però compta amb el suport de Caixa Catalunya. Obra Social,
DIDPATRI - Didàctica i Patrimoni,
el Grup d'Història del Casal de Mataró,
l’Ajuntament de Cabrera de Mar i la
Universitat de Barcelona - Departament de Didàctica de les Ciències Socials.

De la direcció de la proposta s’ha encarregat Rovira, que ha treballat amb Bayés en la infografia i els textos que ajuden a mostrar el rostre de com era el nostre món antic.


“Cabrera de Mar ocupa un lloc de primer ordre pel seu ric patrimoni arqueològic, que en els darrers anys s’ha vist incrementat amb noves i espectaculars descobertes”, explica Rovira.

“Amb els recursos que les tecnologies de la informació posen avui al nostre abast, en aquesta web intentem acostar aquest patrimoni iber, romà i medieval, al públic, pensant sobretot en els joves que seran els qui demà l’hauran de preservar i tenir-ne cura”, comenta Rovira.

Així, sempre que ha estat possible, a partir de les dades arqueològiques, s’ha restituït virtualment l’aspecte que devien tenir originalment les edificacions que avui perviuen en estat molt fragmentari.

D’altra banda, bona part dels jaciments citats a la web no són visitables, alguns perquè han estat excavats en dates molt recents i altres per manca de recursos per la seva museïtzació i posta en valor.

“Tan de bo que amb aquesta web poguéssim aportar també el nostre granet de sorra perquè les administracions prenguin consciència de la importància arqueològica de Cabrera, i de que cal invertir-hi amb urgència per consolidar les restes existents, fer-les visitables i finançar noves investigacions”, assegura Rovira.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A REGINA FERRANDO

Entrevista publicada a "La Clau"

“El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som”

Regina Ferrando treballa des de Premià de Mar en una activitat que no té fronteres: el desenvolupament del pensament creatiu i del creixement personal. Escrivint articles (amb fidelitat publicats a “La Clau”), a través d’un llibre, des de la seva pàgina web (www.reginaferrando.com), a la ràdio i a la televisió locals, fent cursos o per mitjà de la paraula, transmet les inquietuds d’un altre mil·leni i ens ajuda a trobar nous camins.

Vivim massa angoixats els maresmencs del segle XXI?
Hi deu haver de tot. Ara bé, hi ha més conreu d’angoixa aquí que al Pallars Sobirà o la Garrotxa, per exemple. És el preu d’estar a la vora de la gran metròpoli. En general, però, la societat occidental i desenvolupada és una societat angoixada, en major o menor mesura.

Què es pot fer per agafar-se millor la vida?
Prendre consciència de la respiració. Respirar conscientment sempre que ens sigui possible. Nodrir la nostra vida amb estones de silenci. Confiar en el procés de la vida, que ens dóna, a cada moment, allò que ens cal, encara que hi ha moments que se’ns fa difícil entendre-ho.

Vostè va parlar a la comarca del pensament creatiu i del creixement personal quan ningú ho feia i ara s’ha estès. En què poden millorar les nostres vides?
El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. El creixement personal ens permet adquirir l’habilitat de fer tots els pensaments conscients i positius, per poder viure feliços i satisfets.

Hi ha un coneixement universal per afrontar millor la vida diària?
Hi ha una font inesgotable de saviesa en el nostre interior, que compartim tots els éssers humans. Només ens cal connectar-hi per tenir totes les respostes. Per això, cal aprendre a anar “cap endins”, de la mateixa manera que sabem anar “cap enfora”.

Moltes vegades s’associa l’autoajuda amb un model “nord-americà”, però també existeix en la nostra cultura, no?
L’autoajuda, entesa com la necessitat de conèixer-se per ser feliç, de ser solidari amb un mateix, és tant antiga com el món. Si revisem la filosofia i psicologia europees, descobrirem infinitat d’éssers humans que han treballat per aconseguir la seva realització plena i la del seu entorn.

Hem oblidat coses elementals i ara això ens està passant factura?
En la mesura que oblidem ser nosaltres mateixos i no tenim consciència de la nostra essència veritable, això ens passa factura.

S’acaba un concepte de món i en neix un de nou? Anem cap a la foscor i a les tenebres o a la llum? Ho dic perquè només mirant el telenotícies es plantegen seriosos dubtes?
Indubtablement, caminem cap a la llum. Estem a les acaballes d’un paradigma i el nou ja s’insinua. La nova consciència que creix és silenciosa i els seus actes encara no surten al telenotícies. Hi ha, però, una gran multitud que avança. En la mesura que persones, amb nova consciència, arribin als llocs de poder de la política i dels mitjans de comunicació, la llum es farà cada vegada més evident.

Som excessivament egoistes l’espècie humana?
Som humans i l’egoisme forma part de la nostra naturalesa intrínseca. Justament la necessitat de créixer és per donar més poder als sentiments lluminosos com l’amor, el respecte, la solidaritat, i deixar sense llum els comportaments més primaris, com l’egoisme.

El dolor ens fa créixer o aquest és un plantejament equivocat?
El dolor forma part de la nostra vida i ens fa créixer tal i com ho fa l’amor. Nosaltres som lliures de triar. A mi m’agrada més créixer per amor que per dolor.

Hem d’aprendre a aturar la ment, a buidar-nos, en la vida diària?
És absolutament imprescindible.

Què aconsellaria a algú que estigui molt desesperat, que les coses no li vagin gens bé i que no hi vegi sortida?
Deixar de mirar-se el melic i de fer-se llàstima. Una bona manera és anar a visitar la secció de malalts terminals de qualsevol hospital i posar-se a fer companyia a algun d’ells. A la sortida la vida ha canviat de color.

Quin record o anècdota conserva en la seva memòria de “La Clau”, vostè que n’és una col·laboradora històrica?

Recordo amb admiració la gran humanitat del Vicenç i, amb tendresa, la seva resistència a adaptar-se a les noves tecnologies.